poètiques del cos

Imatge

Mans que no es toquen, pells que no parlen,

i al paladar el pòsit d’un secret que es desfarà

entre silencis emboirats de tanta melangia

tremolosa pel fred que no véns a combatre

les nits de llençols blancs i finestres tancades.

 

Ulls que no es besen, versos que cremen

desats al moll de l’os i del desig

d’un cos que fa de dona en els vestits

de pigues descosides a l’escot

i perfils solitaris que et busquen al coixí.

 

Escric per a llegir-te. I devorar-te.

Per vèncer la distància que ha imposat l’atzar,

per convertir-te en mot i proposar deliris

amagant-nos del món sota els rellotges

i recitar després els versos

que ens confondran en l’abraçada.

 

Escric per escoltar-te. I retenir-te.

Però no hi ets i ja te’n vas.

seducció

Assens

 

Aleno en un pou de boires

-emmudeixo en el secret-

Refilo cants de sirena

vers l’illa d’un cor inquiet.

 

Quan emergeixo de sobte

per seduir el mariner,

penso:

-qui gosa apropar a l’illa,

i entre esculls, el seu veler?

Sísif

Forcano

 

Ens vam estimar com els ocells a les cireres:

fins als pinyols.

 

Però ara empenyo rost amunt records

fets pedra enorme roc

rodoladís. Camí gastat

del cràter. I al cim

les mans escàpoles.

 

Els dies passats,

fruita que no pot tornar als arbres.

 

La memòria és un ocell

amb tot el cel volat.

Latitud zero

Image

Amb tu travesse un mar immòbil, rompent

entre dues tempestes, entre dues latituds.

el sol, la lluna i altres planetes s’alineen

en constel·lacions inèdites, amb tu escrute

la boira antiga i un rellent de fusta vella

em porta de riu en riu cap a la font.

sondege la deriva d’aquestes aigües,

fondària o univers que el cos limita

i amb tu em sé al fons del temps mentre

tossudament alcem muralles, barratges

que el vent empeny d’horitzó en horitzó.

Gare d’Austerlitz

DSC_0368

 

Un viatge comença quan comences

a pensar amb qui voldries fer-lo.

Amb qui t’agradaria despertar-te,

en la cabina d’un tren o al seu muscle a l’avió.

Fa uns anys vam començar un viatge

que anava des del sofà de casa fins a la Gare d’Austerlitz.

 

Però un viatge no s’acaba quan tornes,

sinó quan ja no tornem alhora.

interpreta’m

Image

Invoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
parla’m de tu, calla’m les nits
–et demanava.

No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
–et suplicava.

Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.