Carretera perduda

fàstic

Es vessa la llum exànime dels fars,

minsa en la nit d’ocultes oliveres,

la nit magnificent. No sé qui sóc.

I no tinc casa: solament reposo

en la fugida, dues mans, dos ulls,

un tel d’oblit i mal que m’engavanya.

Tanta foscor com la que duc a dins

del vestit fet malbé. Senyala pluja

la mudesa d’ocells, els enfarfecs

de paraules que es parlen.

Tot de deliris abocats al fem

de les anyades tortes.

Anuncis

the ice storm

Vidal

Vivim cadascú a casa seva, amb hipoteques i felicitats separades, entre pijames i raspallets de dents que no ens hem vist mai.

Vivim així, sabent que ets la direcció cap a on correré quan descobreixi l’interruptor de la fi del món. La tinc pensada, a l’agenda falsament en blanc, des de fa moltes reunions empassant-me l’amor.

Un poema serà només el primer llamp. El fre trencat, ingovernable, de la tempesta.

carrer del Carme

Mirabete

Escriure l’alba en punts de saliva tendra.

Ser joves encara i remirar-nos

a l’aparador d’una merceria colonial.

Dur-nos els llavis pintats d’un dels colors

del primer vespre junts: el roig i el negre

al tou dels llavis. Després ens semblà

tota una sorpresa ser joves encara

i escriure l’alba en punts de saliva tendra.

Poema d’amor

Image

Perquè no hi ha ningú.

Ni queden pedres ni finestres a recer

d’un paisatge terrós, solar,

paradís de la pols excitada pel vent.

Seria fàcil escriure frases als cristalls,

si n’existiren. Però tot és

d’un gris rogenc, descolorit.

Són les teues arrels, les que impedeixen

que m’esborre.

Escriu-me

Image
Escriu-me quan arribis allà on sigui,
on et dugui el desig, o el cansament,
o totes dues coses. Parla’m sempre,
que necessito versos i paraules
per omplir-me aquest tros de soledat
que enverina els camins secrets del cos.

Agafaré les lletres que m’enviïs
i en faré una flassada acolorida
–encara tinc aquella por del fred
que em recorre la pell a mossegades;
el fred que ve de dintre, de l’arrel
d’algun dolor ofegat que encara ignoro–.

Amb la tinta que en quedi, pintaré
grafits estranys per les parets del somni.
Així podré ofegar aquest buit de tu,
i el buit de mi i el de la terra molla
que sé vençuda sota els peus de fang,
que no m’aguanta.

Escriu-me, no t’oblidis del meu nom.
Quan ja no em quedi res on aferrar-me,
m’arrauliré a la panxa de les lletres
i em quedaré quieta, mentre espero
que em facin oblidar que no són res,
tret d’un miratge inútil que no em salva.