carnatge

Vadell

 

Això no és poesia.

Jo estim i ho dic

potser

pels desentesos.

Anuncis

Trànsit entre dos vols

trànsit

El pis ja era llogat, però el cartell romania.
I era com una vella que encara es pinta els llavis.
El número de fax jeu al plat amb raviolis i un gelat
que es desfà: l’àpat que m’han pagat per no esperar-me.
Hi ha un pardal breu dins la cafeteria. Penso que morirà.
Que així és el nostre amor, com un ocell perdut i
assedegat que s’abeura al lleixiu de netejar urinaris.
Que l’aeroport és una catedral on els vitralls són
de suc de taronja i es combrega amb glopades
de cafè. Quan he dit “s’il-vous-plaît” han corregit
“madame” després de “mademoiselle”. No sabia
on anar. I és un motiu legítim, com un altre. No cal
legitimar els petons marginals en portalades fosques,
ser gran, ser trist, ser pobre. Però sempre hi haurà algú
que et voldrà desfer els nusos. Seu, “com si fos” casa
teva, per un lloguer raonat. Els pares
baixen el camí de l’escola recolzats l’un en l’altre,
amb por de presenciar l’atac dels que m’odien. Has portat
bones notes, però ho podries fer millor. Per berenar,
un got de llet amb un ou remenat. Fins que vaig vomitar,
i ella també plorava. Jo volia, de veritat, teclejar amb
tots els dits. Potser l’error va ser prohibir-me anar a la via.
I ara, que els meus pecats ofenen els meus fills,
he deixat de sentir vergonya que fóssiu els meus pares.
Veig en les passes que ens allunyen l’olor de fusta
d’una branca rugosa, sempre incondicional.

Llums de Nadal a Sant Just

Margarit

 

II

Avui tots els colors dels contes,

com els verds de les canyes vora el riu

i els núvols reflectits al safareig,

llueixen en els ulls de la Joana.

Comença a ploure i, a través del pati,

es mouen les figures del Nadal

de l’any passat. Veig la Joana riure,

però de sobte es gira cap a mi

i em mira, i llavors veig que és un record,

que per això la pluja la travessa.

El futur a l’agenda

Imatge

Penjo el telèfon

i la teva veu encara juga amb la meva orella.

Que no se’ns acabin les nits,

omplim de demàs el futur immediat de les agendes.

No deixem un sol espai buit,

en blanc,

que no parli de nosaltres.

Mentre ens quedi alè

per pronunciar-nos les ganes de més

ens citarem a cegues per celebrar aquesta fam

d’abraçar-nos el cos inquiet

rere el color vermell viu de festius i diumenges.

XIII

Pessoa

Léger, léger, très léger,

un vent très léger passe

et se’n va, toujours très léger;

je ne sais, moi, ce que je pense

ni ne cherche à le savoir.