lector a la gruta

Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986)

 

Pobre aquell que repetirà el procés

de l’abandó. Pobre aquell per ser-ne l’amo.

 

Si em vaig fullejant els llavis

em llegeixo les entranyes

com si fos un profeta amagat

rere la porta

que m’ha de conduir

a l’ànima.

 

Vaig néixer cova.

Encara no m’heu entès.

La plata, a banda de ser un metall preciós, és també un element químic de nombre atòmic 47 i símbol Ag, les inicials de l’autora, així que podríem dir que “Símbol 47” (LaBreu Edicions, 2015) és Anna Gual en estat pur. És aquest escriure sense límits, sense marges ni pautes, des de dins cap enfora i essent en totes les coses intensament per tal de poder sentir-les, poder pensar-les, poder parlar-ne. Anna Gual ja ens avisa en aquest poema, el primer del llibre: Encara no m’heu entès. I és que, per conèixer l’idioma de la cova, cal atrevir-se a entrar-hi i fer l’esforç de furgar l’obscuritat.

(Publicat a WeekAnd Sabadell el 22 de febrer de 2016)

Anuncis

boira espessa

Glòria Calafell (Barcelona, 1947)

De bon matí, quan la boira s’espesseeix
i els fanals encesos del carrer
s’aquarel·len en gris;
no em costa trobar el camí de la feina.
El que em costa és trobar el nord,
els límits de la llum
i l’emmarcament idoni del quadre
per centrar-hi la convivència.

Glòria Calafell enceta la tercera part de “Terra humida” (Viena Edicions, 2014) citant un poema de Laia Noguera que diu així: Ficar la mà a la terra./ Enfonsar profundament/ la mà en la humitat/ de la terra./ I aquesta pressió,/ contra totes les coses/ que transporto. Calafell, tot imitant el gest de Noguera, enfonsa la mà del jo poètic en els versos de “Terra humida” per intentar alleugerir la càrrega que la vida ens va posant a l’esquena. La poeta mira enrere, cerca les arrels, dialoga amb la nostàlgia i el futur i ens en parla amb determinació i bellesa.

(Publicat a WeekAnd Sabadell el 15 de febrer de 2016)