puntades

Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973)

 

un dia et llegiré a la vora d’uns pantalons

que ja no em poso

a tu que m’escrius notes als pots

de salsa de tomàquet

tancats al bany maria

on m’hi detalles els ingredients

un dia t’hi llegiré

darrere tantes coses senzilles

hi ha el teu temps

 

La petja de la mare és arreu, quotidiana, sovint invisible de tan desapercebuda. Teresa Colom la rescata, la fa patent i l’homenatja mitjançant aquest poema, extret del seu llibre “La meva mare es preguntava per la mort” (Pagès Editors, 2012). Puntades il·lustra amb gran bellesa, amb un traç senzill, com el record de la mare pot ésser llegit en els petits detalls que ens envolten, i fer-lo perviure a cada lectura.

(Publicat a WeekAnd Sabadell el 29 de febrer de 2016)

lector a la gruta

Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986)

 

Pobre aquell que repetirà el procés

de l’abandó. Pobre aquell per ser-ne l’amo.

 

Si em vaig fullejant els llavis

em llegeixo les entranyes

com si fos un profeta amagat

rere la porta

que m’ha de conduir

a l’ànima.

 

Vaig néixer cova.

Encara no m’heu entès.

La plata, a banda de ser un metall preciós, és també un element químic de nombre atòmic 47 i símbol Ag, les inicials de l’autora, així que podríem dir que “Símbol 47” (LaBreu Edicions, 2015) és Anna Gual en estat pur. És aquest escriure sense límits, sense marges ni pautes, des de dins cap enfora i essent en totes les coses intensament per tal de poder sentir-les, poder pensar-les, poder parlar-ne. Anna Gual ja ens avisa en aquest poema, el primer del llibre: Encara no m’heu entès. I és que, per conèixer l’idioma de la cova, cal atrevir-se a entrar-hi i fer l’esforç de furgar l’obscuritat.

(Publicat a WeekAnd Sabadell el 22 de febrer de 2016)

boira espessa

Glòria Calafell (Barcelona, 1947)

De bon matí, quan la boira s’espesseeix
i els fanals encesos del carrer
s’aquarel·len en gris;
no em costa trobar el camí de la feina.
El que em costa és trobar el nord,
els límits de la llum
i l’emmarcament idoni del quadre
per centrar-hi la convivència.

Glòria Calafell enceta la tercera part de “Terra humida” (Viena Edicions, 2014) citant un poema de Laia Noguera que diu així: Ficar la mà a la terra./ Enfonsar profundament/ la mà en la humitat/ de la terra./ I aquesta pressió,/ contra totes les coses/ que transporto. Calafell, tot imitant el gest de Noguera, enfonsa la mà del jo poètic en els versos de “Terra humida” per intentar alleugerir la càrrega que la vida ens va posant a l’esquena. La poeta mira enrere, cerca les arrels, dialoga amb la nostàlgia i el futur i ens en parla amb determinació i bellesa.

(Publicat a WeekAnd Sabadell el 15 de febrer de 2016)

 

els dubtes i els glaçons

Roig

sabem com comença aquesta frase

comença així com per atzar

és com s’anuncien certes coses

s’inicien com un bes tebi

és aquest gust que va i torna

de tu a mi és el teu cos

com una frase que no s’acaba mai

és prou tard com per rendir-se

m’agrada si és a tu

ciència exacta

ciencia-exacta

Al Planeta Vers estem impacients per tenir a les mans el nou poemari de Manuel Forcano, Ciència exacta, editat per Proa dins de la col·lecció Ossa Menor, obra guanyadora del Premi Miquel de Palol d’enguany.

Sembla que haurem d’esperar fins al dia 25 d’aquest mes…

retorn al blanc

Processed with VSCOcam

les meves primeres paraules
t’estiren al llit despullada
al blanc ets la pell de la pàgina
color de record migdiada
i dit perfilant el rectangle
els llençols un marc una gota
i l’ofrena plena dels pits
vegetals vibrants d’una boca
on es fon la neu el silenci
on trontolla el do de l’instant
el punt on s’estimba la llengua
i tornem al blanc inicial
al blanc dels llençols a l’esquena
al record al full esperant

a pesar de los aviones

Imatge

A pesar de los aviones,

de mi alergia a los aeropuertos,

del sudor amargo de las esperas,

de la dictadura del tiempo,

vuelvo a aterrizar en tu cuerpo

y siempre parece la primera vez.

 

Llego despistado,

cargando una maleta de dudas

que dejo olvidada en la terminal

cuando apareces tapándome la boca con tus besos.

 

Tu pelo son olas,

tu piel viento

y mi vida la esperanza de un verano

sin puertas de embarque hacia ningún lugar.

 

Mientras tanto regreso

y le hablo a mis amigos

de una mujer que huele a mar.