Els mots encreuats
Edicions 62, 2012
Onzè Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, 2012
Els mots encreuats es presenta després d’obtenir el Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater 2012, i amplia els supòsits que ja li vam llegir al primer llibre. Novament hi trobem l’amor i el desamor com a motors creatius, però amb una creativitat duta fins al final, esprement tot el que poden donar aquests temes a través d’una sèrie de característiques que particularitzen la seva proposta. En primer lloc, l’estructura del llibre, organitzada en dues parts (“Horitzontals” i “Verticals”) que responen a la separació entre proses poètiques sobre etapes i moments més positius, i els poemes versificats, poc extensos i molt concisos, que condensen els mals moments (“La vida és allò que ens passa / entre caselles blanques i negres.”). També serveix per distingir dues formes d’entendre el ritme i la profunditat: mentre els primers són més cadenciosos i reflexius, pel joc entre creació i estimació, els segons són versos breus i fugissers, no s’entretenen tant a reflexionar i prefereixen la punxada ràpida i contínua. La segona part és més germana d’Assassins de margarides, mentre que la primera ha nascut paral·lela al blog, on Garcia Garay publica petites proses reflexives. (MÉS)
(Ressenya extreta del blog Llunàtic, del poeta David Madueño)
UN TAST DE ‘ELS MOTS ENCREUATS’
PRELUDI Un dia vam creuar els mots. L'avançada d'un exèrcit desarmat. el preludi de les converses que van venir després per prendre'ns la veu i quedar-se a la memòria. Un dia vam creuar els mots, sense saber que des de llavors deixaríem de ser vies de tren, carreteres paral·leles, per tancar cercles i esdevenir amics i amants perpendiculars. La vida és allò que ens passa entre caselles blanques i negres.
PA SEC Dies de mocador a la màniga i llàgrimes al canell. Nits de carn desbocada que cavalca per la planúria d'un llit desfet, cercant aigua. Ja no sé qui és la meva set, i la llengua se'm trenca com el pa sec. Els mots, les engrunes.
ESQUELETS Em destorbo el son tot avançant les primaveres d'aquestes branques que, per dins, em vertebren, m'articulen, em sostenen. He domat el temps dels verbs. I la fusta de què estic feta.
Planeta Vers 